Roser Barrufet i el misteri al parc d'atraccions

Aquesta setmana a l’escola hem continuat treballant el nou projecte del Meu Carrer. El projecte està funcionant molt bé. Però en realitat el que més m’ha divertit ha sigut la nova lectura que he fet: Misteri al parc d’atraccions.M’he acabat el llibre. L’autora és Roser Barrufet. Roser nasquè a Barcelona, on estudià idiomes en la Universitat Central.Actualment viu a Castelló i ha publicat diversos contes. El 1994 guanyà el premi Ferran Canyameres amb Paolo Tempi.
També m’he enterat que treballa a la Universitat Jaume I de Castelló. Actualment està dirigint el grup de teatre de la Universitat de majors.Però el que m’interessa contar es el llibre .
El llibre tracta sobre un succés: el cosí de Carla, la protagonista, mor ofegat en el tutuki splash, una atracció de Portaventura.
A partir d’ahí Carla creu que al seu cosí l’han assasinat.Així comença a fer de detectiu. Fins que descobreix la realitat.
El llibre m’ha semblat molt entretingut, perquè et deixava en intriga constant. Fins i tot quan me n’anava a dormir sentia intriga i passava mala nit. Però això m’agradava pequè em feia continuar el llibre.
Ara afegiré, a Roser Barrufet en el meu blog, a la meua llista de escriptores preferides. Us el recomane si voleu passar una bona estona

El MEU CARRER, EL CAMÍ DE LLIRIA

Com ja vaig explicar en una de les entrades, a la classe de sisé hem començat un nou projecte anomenant el meu carrer. El meu germà i jo hem investigat coses i ho estem exposant a la classe. També la resta de companys i companyes, i els que tenen blog estan penjant-ho. Jo també vaig a penjar la primera part del meu treball: una aproximació al meu carrer.

Jo no visc dins el poble, és a dir, al nucli urbà. Jo visc en un camí, també anomenat via.
La meua casa està a la vora d’un camí conegut com el Camí de Llíria. La diferència entre un carrer i un camí és que el camí és un espai a recorrer per a anar d’un indret a un altre (segons el diccionari). Per això també s’anomena Via. Un carrer és un tipus de via diferent. És un espai urbà envoltat d’edificis i solars, destinat al trànsit públic.
El Camí Llíria és un camí molt antic. Segons m’han contat el meu camí era una antiga Via romana que servia per comunicar Saguntum amb Edeta (LLíria). Durant molts segles ha tingut esta funció. També és un camí de vereda. Una vereda és un lloc per on passa el ramat, també anomenat via pecuària (segons el diccionari). Antigament passava el ramat, fins als anys trenta o quaranta del segle passat. Ara ja no passa, ni té aquesta funció. Això m’ho ha contat el meu iaio.
Penjaré una segona part on publicaré una entrevista que li hem fet el meu germà i jo al meu iaio, per a incloure-la en el treball i poder explicar més coses. També penjaré fotografies del poble i del carrer.

Com ja vaig explicar en una de les entrades, a la classe de sisé hem començat un nou projecte anomenant el meu carrer. El meu germà i jo hem investigat coses i ho estem exposant a la classe. També la resta de companys i companyes, i els que tenen blog estan penjant-ho. Jo també vaig a penjar la primera part del meu treball: una aproximació al meu carrer.

Jo no visc dins el poble, és a dir, al nucli urbà. Jo visc en un camí, també anomenat via.
La meua casa està a la vora d’un camí conegut com el Camí de Llíria. La diferència entre un carrer i un camí és que el camí és un espai a recorrer per a anar d’un indret a un altre (segons el diccionari). Per això també s’anomena Via. Un carrer és un tipus de via diferent. És un espai urbà envoltat d’edificis i solars, destinat al trànsit públic.
El Camí Llíria és un camí molt antic. Segons m’han contat el meu camí era una antiga Via romana que servia per comunicar Saguntum amb Edeta (LLiria). Durant molts segles ha tingut esta funció. També és un camí de vereda. Una vereda és un lloc per on passa el ramat, també anomenat via pecuària (segons el diccionari). Antigament passava el ramat, fins als anys trenta o quaranta del segle passat. Ara ja no passa, ni té aquesta funció. Això m’ho ha contat el meu iaio.
Penjaré una segona part on publicaré una entrevista que li hem fet el meu germà i jo al meu iaio, per a incloure-la en el treball i poder explicar més coses. També penjaré fotografies del poble i del carrer.

AÇÒ ÉS UNA INJUSTICIA, ENS TANQUEN LA TV3

Hui, 18 de febrer, ens tamquen la tv3. Jo habitualment estic acustumada a sentir les notícies però el que més m'agrada es quan fan Crackòvia o Polònia.
Sembla ser que el PP ens tanca la tv3 perquè no volen que escoltem ni que parlem la llengua Catalana.
A mi no em pareix gens bé, perquè és la meua llengua i jo la vull parlar, escoltar i aprendre-la correctament.
Ara ja no podrem vore les notícies de tv3 i 3 24, que aporten molta informació.Tampoc Crackòvia ni Polònia, dos programes que et pixes de riure per la gràcia que fan.
Acció Cultural ja no pot fer res més. Ja han pagat una multa de 120.000€ i una altra que sel's espera encara més grossa. Jo els entenc, es quedarien arruïnats si continuaren les emisions.
Vilaweb, l'Ocb i Omnium així com molts blocaires s'han solidaritzat amb nosaltres, tancant les seues webs durant 24:00 hores.
Si voleu manifestar la vostra protesta podeu entrar a Facebook i a Twiter a través de Vilaweb.
Entreu i sigueu solidaris en les persones del País Valencià, que com jo, volem vore i escoltar la tv3.

Una nova experiència

Us pose una entrada que ja tenia escrita, però que encara no havia pogut penjar.



A la classe de valencià hem començat a llegir Canigó, un llibre, que relata una història escrita en versos.El mestre de Valencià ens posà un video on Lluís Soler, un bon actor català, recitava el primer cant. Lluís llegia amb calma, com si no tinguera presa, la música que l’acompanyava seguia molt bé el ritme de lectura.
A part d’allò, també ens presentà un nou llibre de Jordi Sierra i Fabra, un escriptor català. El nou llibre es titulava Jo i tractava sobre la seua vida.
El mestre ens contà que Jordi Sierra i Fabra havia escrit més de 100 llibres.Ell havia estat en dues situacions en pena de mort i de les dues s’havia salvat. Cada dia s’alçava a les 10:00, esmorzava i es posava a escriure fins l’hora de dinar, quan acabava de dinar una altra vegada es posava a escriure fins l’hora de sopar. Després de sopar ell i la seua dona se n’anaven al cine per distreure´s una mica. Així tots els dies.Jo pense que això es bon mètode per dedicar-se plenament a l’escriptura, per fer-ho tant bé com ell ho fa.Ha sigut una gran experiència.
Una nova experiència

Consolat Del Mar i Mara Aranda

Ahir anàrem a Consolat Del Mar, a Benaguasil .
Veiérem el grup Artaica, format per Mara Aranda, una cantat d’estil tradicional.
Ella es de Benifaió de la Ribera.
l’auditori estava prou ple , cantaren moltes cançons, però la que més m’agradà , A Aragó hi ha una Dama.
Aquesta cançó jo ja l’havia cantat en el cor de la meua escola, fou un goig sentir-la cantar en directe.
Tots poguérem observar que Mara Aranda és, sens dubte, una gran cantat de música d’estil.
Mara ballava molt bé, feia uns moviments un poc rars que ella sols sabia fer.
Algunes cançons tenien un ritme solt i altres eren més tranquil·les.
Respecte als músics, ho feren molt bé el seu so era harmònic i elegant.
Es notava que sentien la música amb el cor.
Com a músics hi havia un piano, un contrabaix, i un violí, que alhora també tocava el clarinet.
En general ho feren de categoria, sobretot perquè sentien la música amb el cor.
La gent aplaudia amb tant de goig que pareixia que els aplaudiments no s’anaven a acabar mai.


PAGÀ LA PENA ESCOLTAR AQUELL SO TANT HARMONIOS I FI

Dansa del vetlatori

Una de conills...

El dimarts passat havia d’haver anat a natació, però com que tenia otitis me’n vaig anar amb el meu pare a una reunió de llauradors, convocada per l'ajuntament que parlava sobre la invasió de conills en els camps de tarongers.
La veritat és que Bétera no té moltes condicions d’assemblea. Quan començà la reunió tots volien parlar al mateix temps. Els caçadors cridaven i tiraven la culpa als llauradors i els llauradors, per arreglar-ho més, també cridaven i tiraven la culpa als caçadors. Quin guirigai!
El problema és que els conills es mengen els brots dels tarongers menuts i les soques dels tarongers grans.
L’ajuntament ha responsabilitzat als caçadors de la plaga i els ha demanat de que actuen en totes aquelles parcel·les denunciades pels llauradors i que informen de totes les captures, i als llauradors que tenen camps abandonats que tinguen cura d’ells.
Allí no paraven de tirar-se les culpes uns als altres.
Això era una caixa de grills!
Parlaven quan no els tocava i, a més a més, quan un parlava començaven a criticar-lo.
Així doncs no s’arribà a cap solució.
Per concloure, pense que les assemblees que fem a l’escola són millors que la que vaig acudir amb mon pare.

Lectures de gener

Les últimes lectures del mes de gener...

De Nadals cap ací he començat a llegir els llibres de Gemma Lienas. Ja m’he lletit: Axí es la vida Carlota, el diari lila de la Carlota i el diari vermell de la Carlota.

Així es la vida Carlota tracta sobre la vida de Carlota i de la seua família.
Explica la situació en què estan els seus pares i com és el seu germà.
El que més m’ha agradat ha sigut l’estima que Carlota sent per les persones i com explica els seus sentiments.

El diari lila de la Carlota tracta sobre una llibreta de color lila que l’avia de Carlota li regala per al seu aniversari. En principi no li agrada i l’altra avia li diu que en aquesta llibreta podria escriure coses de la vida que observava, sobre el feminisme i sobre el masclisme. A partir d’aquest moment, sempre que li interesse qualsevol temà, l’escriurà en un quadern.
El que més m’ha agradat ha sigut que Carlota i els seus companys, animats pel tema, han decidit muntar una associacio feminista, que defensa a les dones.
També m’ha agradat l’estima entre germans. I per acabar la relació que tenen l’avia Anna i ella, sobretot quan parlen sobre el femenisme.

Per últim, el diari vermell de la Carlota.
El diari vermell de la Carlota tracta sobre l’educació sexual, que és l’assignatura que la mestra de Carlota comença a explicar als seus alua Carlota i els seus companys i companyes.
Quan els companys senten una paraula com masturbar-se comencen a riures. Carlota al vore la situació se’n va a la papereria per comprar-se una llibreta.
Pel camí, en el metro, troba a un xic i comença a tindre tan bona relació que també es compra una llibreta per escriure coses sobre la sexualitat .
En Franagan ,el xiquet que s’ha trobat, és un curs més major que ella.
Cada setmana o cada dues setmanes ,es junten per vore les idees que han posat al quadern.

El que més m’ha agradat ha sigut la relació de Carlota i Franagan.
També la relació que té Carlota amb la seua tia Octavia. Perquè es conten moltes coses íntimes i compartiexen pensaments.
No us puc contar més perquè també el recomane i heu de llegir-los...El quadern vermell està a l’escola. Jo tinc els altres dos …vos els puc deixar.

Fins aviat!